Un petit i fràgil tresor biològic

L'any 1950 el prestigiós biòleg i ecòleg català Ramon Margalef (1919-2004), un dels primers científics que va estudiar la biologia de les aigües dolces de les Illes Balears, va fer a Sóller un interessant descobriment zoològic. En les proximitats de la font de s'Olla, dins el torrent que davalla del Coll i al mateix sistema hidràulic de la font, Margalef va descobrir un petit crustaci que identificà tot d'una com a pertanyent a un grup d'isòpodes (del mateix grup que les someretes, porquets de Sant Antoni o marietes de femer, però de vida aquàtica en comptes de terrestre) totalment marins.

Margalef, que llavors duia a terme un exhaustiu inventari de tota casta d'organismes vius que habiten les aigües continentals (o sigui, no estrictament marines), ja s'havia convertit per aquella època en un reconegut expert en diversos grups biològics, entre ells els crustacis i les algues microscòpiques.

La troballa de la font de S'Olla el va sorprendre molt perquè es tractava d'un petit crustaci sols conegut per espècies marines. Això volia dir que aquells organismes que pul·lulaven només als voltants de la font havien remuntat el torrent en èpoques pretèrites, s'havien adaptat a viure en aigües completament dolces i havien quedat aïllats en aquest petit reducte de la Vall, evolucionant fins al punt de transformar-se en una espècie completament independent, fins aquell moment desconeguda per la Ciència.

En una carta dirigida a Guillem Colom, eminent geòleg i naturalista solleric amb el qual va mantenir una estreta relació professional i d'amistat, Margalef li anunciava breument el descobriment d'un interessant crustaci dulciaqüícola a la Vall de Sóller, del qual encara n'estava investigant la identitat. En una carta posterior datada del 24 de juny de 1950 Margalef comenta a Colom que "aquell famós crustaci de les fonts de Sóller, que jo al principi creia que era un asèllid, he vist de seguida, en mirar-lo amb augment, que és d'una altra família propera, i realment constitueix una troballa excepcional pel que sembla, doncs la forma més afí és una espècie marina, que té certa tendència a entrar en aigües salobroses, però cap espècie del mateix gènere ni de gènere afí ha estat trobada en aigua dolça". El 9 de juliol de 1950, en una altra carta, Margalef comunica a Colom que finalment havia pogut identificar el crustaci com pertanyent al gènere Jaera. Finalment, l'espècie fou descrita formalment el 1952 a la revista Hydrobiologia, sota el títol "Une Jaëra dans les eaux douces des Baléares, Jaëra balearica nov. sp. (Isopoda Asellota)".

Actualment, Jaera balearica es considera formalment una subespècie de l'espècie marina Jaera nordmanni, denominada Jaera nordmanni balearica. Aquest canvi nomenclatural i sistemàtic es va consolidar en un dels meus primers treballs en carcinologia, que vaig publicar l'any 1988 en coautoria amb el meu amic Damià Jaume, actualment prestigiós carcinòleg. Així i tot, només es coneix a la font de s'Olla i zones humides properes del torrent, única localitat mundial. Els períodes de sequera cada vegada més freqüents, la transformació de les fonts per al consum humà i altres factors posen en perill la supervivència d'aquest petit crustaci. Des de fa molts d'anys, més de 40, periòdicament visit la zona on viu i he pogut constatar que, aparentment, de cada vegada és més escàs.

Aquest hivern, després d'una forta sequera hi hem anat alguns membres i col·laboradors del Museu i hem pogut trobar molt pocs exemplars, però sembla que la població aguanta bé. Per la meva banda, he pogut realitzar algunes fotografies de l'espècie, que crec que mai fins ara s'havien publicat. Les Jaera mesuren uns pocs mil·límetres de llarg la qual cosa facilita el seu refugi en petites escletxes on l'humitat es conserva durant els períodes desfavorables.

Hem de dir que el sindicat de regants de Sóller és conscient de la fragilitat de l'hàbitat d'aquesta espècie i sempre s'ha implicat per facilitar la seva conservació. Potser és un organisme insignificant, però és únic de la nostra Vall.

Lluc Garcia