Xerocrassa ferrutxensis Forés & Altaba sp.n., un nou exemplar tipus per a les col·leccions del museu

Els malacòlegs mallorquins Maximino Forés i Christian R. Altaba han publicat recentment (28-XII-2014) una nova espècie de caragol terrestre endèmic i han dipositat al nostre museu l'exemplar holotip que han fet servir per a la descripció. Es tracta del gasteròpode Xerocrassa ferrutxensis, Forés & Altaba el primer del seu gènere que presenta pilositat a la closca. El treball ha estat publicat a la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, que li ha dedicat una monografia de la seva sèrie malacològica. Podeu veure les figures de la publicació al següent enllaç. Enhorabona als autors i l'agraïment del museu per la donació del material tipus.

http://museugeologic.blogspot.com.es/2015/02/amics-del-museu-scripta-ii-serie.html

Arriben al museu els primers exemplars de Lasius balearicus, la primera formiga endèmica descrita a Balears

Fa pocs dies el Museu ha vist enriquides les seves col·leccions amb tres exemplars de Lasius balearicus Talavera, Espadaler & Vila, 2014, la primera formiga endèmica descrita a les Illes Balears.

Un dels paratipus de Lasius balearicus arribats aquesta setmana al Museu. Son tres obreres conservades en sec, capturades al Puig des Teix a 919 m.s.n.m. el 12 d'octubre del 2008 per R. Vila i G. Talavera.

El descobrimert i descripció de Lasius balearicus per part d'aquests investigadors del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut de Biologia Evolutiva de la Ciutat Comtal, publicat fa només uns mesos en el darrer número de la revista Journal of Biogeography, ha tengut més ressò mediàtic del que solen tenir aquests treballs degut a que -segons ja reflecteix el títol de l'article científic (Discovered just before extinction? The first endemic ant from the Balearic Islands[Lasius balearicus sp. nov.]is endangered by climate change- l'estudi ha posat de manifest que les prediccions dels models de distribució de les poc nombroses colònies d'aquesta espècie trobades, l'efecte del canvi climàtic i la baixa diversitat genètica detectada amb les proves d'ADN, fan pensar en el perill que corre la supervivència de l'espècie, fins i tot a curt termini.

Exemplar de Lasius balearicus il·lustrat en el treball original.

Els investigadors també han destacat que aquesta la formiga mallorquina pot esdevenir "una nova icona de la conservació per a la fauna balear, i a més posa en el punt de mira, novament, la fragilitat dels ecosistemes i la importància de protegir i conservar els hàbitats naturals, per poc importants i remots que puguin semblar a priori". El seu hàbitat són les àrees culminals de la Serra de Tramuntana on -com passa amb alguns altres invertebrats endèmics de Mallorca o de Balears- forma petites poblacions aïllades i fràgils.

Relació de col·leccions en les que s'ha dipositat material tipus de la mateixa colònia d'on procedeix l'holotipus, que ha anat a parar al Museu d'Història Natural de Londres.

Sigui com sigui el material d'aquesta espècie dipositat al nostre museu pel Dr. Xavier Espadaler(tres obreres procedents d'un formiguer localitzat el 2008 al Puig del Teix que han estat designades com paratipus pels autors), enriqueix a partir d'ara les nostres col·leccions de referència i la tipoteca del museu, un material que juntament amb el dipositat a altres importants museus del món, servirà per facilitar futures revisions o identificacions de l'espècie. Esperem que encara passin molts anys o segles fins que ja no sigui més que un testimoni d'una biodiversitat irremeiablement perduda.

Interès científic per la col·lecció Bauzá: Una visita de participants al 5th International Otolith Symposium

El Museu ha rebut aquesta setmana la visita d'un grup d'especialistes en otolits, participants en el 5th International Otolith Symposium que se celebra a Mallorca. Cal recordar que els otolits són materials sòlids que es troben en el sistema vestibular de molts organismes i que el seu estudi és especialment important en els peixos permetent als ictiòlegs conèixer l'edat dels individus estudiant aquestes calcificacions. Són també especialmemt importants en paleoictiologia i el Museu compta amb una notable col·lecció que forma part del fons de Joan Bauzá Rullan. Joan Bauzá col·leccionà otolits de peixos fòssils i també d'actuals, aquests darrers per a estudis comparatius i descriví algunes noves espècies de peixos fòssils en base a l'estudi d'aquestes petites estructures. El grup de participants en la visita al museu va estar encapçalada pel professor Dirk Nolf del Museu d'Història Natural de Brusel·les i, com especialista en otolits fòssils, bon coneixedor de la col·lecció de Joan Bauzá. Els acompanyà també el col·laborador del museu i expert en paleoictiologia, Guillem Mas, així com el director del MBCN, Guillem Mateu, que va ser l'encarregat de donar les explicacions pertinents. Els visitants, procedents de diverses institucions científiques de Bèlgica, Iran, Taiwan i Alemanya, van gaudir amb la col·lecció Bauzá així com també amb el fons documental i biblioteca que l'acompanya i van valorar molt positivament el treball de conservació que realitza el Museu Balear de Ciències Naturals. Per la seva banda el Dr. Guillem Mateu els va convidar a fer ús d'aquests materials en els seus estudis sobre otolits fòssils o actuals.

Alguns moments de la visita realitzada dilluns.
Els investigadors van poder consultar materials i publicacions.

Estudi sobre la química de les dents de Myotragus balearicus

Els Drs. Jordana i Tornero consultant mandíbules de Myotragus de la col·lecció Waldren.

La important col·lecció de Myotragus balearicus Bate del Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller (col·lecció Waldren) segueix despertant l'interès entre la comunitat científica internacional, degut sobretot a la gran quantitat de materials que conté.

Un cop més aquesta col·lecció será objecte d'un projecte científic capdavanter. El mes d'abril hem rebut la visita de dos investigadors que impulsen un estudi químic de la dentició d'aquest mamífer extint. Es tracta del Dr. Xavier Jordana, investigador de l'Institut Català de Paleontologia, i del Dr. Carles Tornero, que treballa en el Museu Nacional d'Història Natural de Paris.

Els dos paleontòlegs esperen obtenir resultats interessants d'aquest treball que han iniciat, que podria revelar aspectes fins ara desconeguts de la biologia d'aquesta espècie, exemple paradigmàtic de l'evolució en condicions d'insularitat.

Jelle Reumer, del Museu d'Història Natural de Rotterdam, revisa l'estat de la col·lecció de Myotragus

El Dr. Jelle Reumer, treballant aquesta setmana al magatzem de paleontologia.

Les visites de científics al Museu Balear de Ciències Naturals continuen. Si dies enrere es va informar de la revisió de material paleobotànic de la col·lecció Bauzà a càrrec del Dr. Eduardo Barrón, del Museo Geominero de l'IGME, aquesta setmana ha estat el professor Jelle Reumer del Museu d'Història Natural de Rotterdam el que ha passat uns dies a Sóller treballant amb materials de la col·lecció Waldren. El Dr. Reumer és especialista en mamífers fòssils. Reordena material de la col·lecció de Myotragus balearicus i supervisa la feina realitzada durant els darrers anys al nostre museu pels becaris de la Reiward Academie de museologia d'Amsterdam. Aquests becaris, des de fa uns anys, treballen periòdicament al museu baix la seva coordinació.
Aquests dies el Dr. Reumer s'ha dedicat a reordenar i a compactar aquesta important col·lecció osteològica que conté milers d'espècimens d'aquest artiodàctil extingit, endèmic de les Balears.

S'ha dedicat a reordenar i compactar les sèries de restes
 fòssils de Myotragus balearicus.

La flora fòssil del Burdigalià de la col·lecció del Museu, a revisió

El Dr. Eduardo Barrón, de l'IGME, treballant aquests dies al Museu.

El Dr. Eduardo Barrón López, paleobotànic investigador del Museo Geominero del Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME) ha iniciat aquests dies al Museu un treball de revisió de la la flora fòssil del Burdigalià de Mallorca de les nostres col·leccions. El museu compta entre el seu fons amb nombrosos exemplars de fòssils de plantes que sobretot formen part del llegat de Joan Bauzá Rullan i també de la col·lecció Colom. Aquest material procedeix, principalment, del jaciment del Collet de Bini (Fornalutx) i té un gran valor històric i paleontològic. Els jaciments amb fòssils de plantes del Burdigalià de Mallorca foren descrits inicialment pel paleobotànic G. Depape i pel geòleg P. Fallot (1928) i posteriorment aquesta flora va ser descrita per  J. Arènes i per G. Depape, en diversos treballs realitzats independentment o en col·laboració (1951, 1954, 1956). També hi varen dedicar treballs i notes Joan Bauzá i el mateix G. Colom.

Alguns dels exemplars de flora Burdigaliana de la col·lecció del Museu.

Aquests autors, en els seuss treballs  i descripcions, plantejaren que aquesta flora estava constituida per formes que encara habiten en l'actualitat el continent europeu, però que en la seva gran majoria estava composta per gèneres actualment absents de la flora europea i que es troben ara en regions subtropicals d'Amèrica, d'Àfrica o de Macaronèsia.  Ara, moltes dècades després aquest material dipositat al nostre museu  tornarà a ser estudiat i reinterpretat pel Dr. Barrón, a la llum dels actuals coneixements paleobotànics.

Eduardo Barrón és paleobotànic investigador del Museo Geominero, passa uns
dies a Sóller per estudiar aquest interessant material.

Esperem que hi hagi resultats interessants i que les col·leccions del museu es revaloritzin un cop més  baix el punt de vista científic.

Un petit aplec de crancs de Califòrnia... amb sorpresa

Fa unes setmanes vam tenir accés a un petit aplec de crancs recol·lectats a les costes de Califòrnia fa unes dècades, alguns pot ser fa més de 50 anys, per la senyora Louise Landreth que viu a Sóller (Mallorca)  des de fa molt de temps i havia conservat en sec aquest espècimens. Els exemplars estaven en molt mal estat. Havien estat guardats entre cotó i la majoria havien perdut les cames i les mordales, a més d'haver sofert el pas del temps i l'atac d'insectes.

Estat en que es trobaven els exemplars.

Així i tot ens va parèixer interessant recuperar aquesta petita col·lecció per al Museu malgrat els exemplars no estiguessin documentats podien ser un bon exemple de biodiversitat marina exòtica, una fauna procedent de la zona temperada de l'oceà Pacífic oriental, molt diferent, però a la vegada molt relacionada, amb la que viu a bona part de l'Atlàntic i a la mar Mediterrània. El procés de recuperació va ser senzill i es limità a la desinfecció, a la immersió en alcohol etílic i a la neteja dels filaments de cotó enganxats a l'exoesquelet.

Desinfecció i neteja.

Alguns es van reconstruir una mica aferrant amb cianocrilat alguns dels apèndixs despresos. Una vegada assecats i identificats (en la mesura que ho permet la bibliografia disponible, però la majoria a nivell d'espècie) el conjunt es va col·locar en una capsa entomològica estanca.

Restauració.

Assecat.

Determinació.

Resultat final.

En total hi havia una vintena d'espècies de decàpodes, la majoria Braquirurs (crancs vertaders) i també alguns Anomurs. Vam constatar que pràcticament tots eren espècies comunes en aigües litorals d'aquesta zona del Pacífic:  Pachygrapsus crassipes, Hemigrapsus oregonensis, Pugettia producta, Randallia ornata, Callinectes arcuatus, Blepharipoda occidentalis,Emerita analoga, Lepidopa californica, Heterocrypta occidentalis, Paraxanthias taylori, Uca crenulata, Taliepus nuttallii, Cycloxanthops novemdentatus, Cancer sp. i Pilumnus spinohirsutus. També n'hi ha dos o tres més que, de moment, no s'han pogut identificar.

 Però la sorpresa va ser trobar en una capceta un exemplar -miraculosament intacte- d'una espècie rara, o al menys molt escassa en les col·leccions científiques del món, al menys pel que es desprèn de les escasses referències bibliogràfiques i dels catàlegs accessibles online. Es tracata d'un petit exemplar que hem identificat com Rhinocarcinus agassizi (Rathbun, 1893) que viu a la zona infralitoral d'aquesta part del pacífic.

La sorpresa: exemplar de Rhinocarcinus agassizi (Rathbun, 1893). 

L'espècie es va incloure durant més d'un segle dins el gènere Sphenocarcinus, propi de l'Atlàntic occidental i no va ser fins l'any 2009 que es va crear per aquest petit cranquet el gènere Rhinocarcinus, monotípic, és a dir que només inclou aquesta espècie (http://decapoda.nhm.org/pdfs/31034/31034.pdf). Tot i que aquest exemplar no estigui documentat és segur que procedeix de Califòrnia i per tant és una peça d'alt interès, si més no museístic. Pertany a la família Epialtidae, en la que s'inclouen la majoria dels crancs aranya del Pacífic. Mesura poc més de 2 centímetres.

Lluc Garcia

Secció Zoològica